En busca de la felicitat

Avui una entrada diferent... pel títol podeu pensar que serà cursi, però intentaré que no ho sigui. No pretenc fer de psicòloga ni res semblant, només amb la meva experiència personal, relataré el que crec que són les claus que ajuden a trobar la felicitat.

El terme felicitat és molt relatiu i personal, per tant cadascú té la seva visió... Per començar crec que es important la ACTITUD, tenir una actitud positiva cap a voler estar feliç, fa molt! Has de voler ser-ho i lluitar i fer per aconseguir-ho! L'ENTORN també afecta molt, t'has de saber envoltar de coses positives, gent amb actitud negativa i demoledora no la volem a prop, o no em de deixar que ens afecti. A mi m'agraden molt els missatges positius i per això potser últimament m'he fet molt fan de Mr. wonderful (http://www.mrwonderfulshop.es/es/) potser pot semblar infantil, però a mi no m'importa, m'encanten els seus missatges i el amor amb el que treuen els seus productes. Crec que despertar-se i llegir que avui pot ser un bon dia o que tu pots amb tot, ja et fa començar el dia d'una altra manera, amb una altra actitud ;-).

Practicar ESPORT, qui m'ho havia de dir, que estaria pronunciant aquestes paraules, però si he d'admetre que ajuda. A part de les raons obvies, que es bo per la salut, doncs també notes un petit canvi físic que et fa sentir millor amb tu mateix. Altres beneficis, són que ajuda a desconnectar molt, pot ser el teu moment del dia, que no penses ni en feina, casa, ni altres carregues diàries. I també té el punt de socialització, si vas a un gimnàs o t'apuntes a un club per còrrer o el que sigui... coneixes gent i canviar d'ambient i de aires també va bé.

També es important VALORAR, a vegades no som conscients del que tenim al nostre voltant, de la gent que ens estima, del que fan per nosaltres... Valorar-ho ajuda a sentir-se més feliç. I també a nosaltres mateixos, em d'estar orgullosos de nosaltres mateixos, del que em fet i fins on em arribat, per que ho hem fet nosaltres. S'ha de tenir objectius que complir, ja sigui a llarg o a curt termini, marcar-te el que tu creus que són els teus valors i perseguir-los. També amb el verb valorar, em de fer-ho amb les petites coses. Vivim en un món estressant i a corre-cuita, però sempre es pot parar i respirar i gaudir ni que sigui de cinc minuts per a nosaltres mateixos.

Un altre punt que també crec molt important és ESTIMAR. Tan fer-ho, com demostrar-ho. No tothom expressa la estimació de la mateixa manera, per tant crec que es important tenir en compte les diferents maneres d'expressar-ho. Dir-li a la gent quant la estimes o quant et fa de bé tenir-la al costat crec que fa aquestes persones una mica més felices, així que contribuïm-hi!! L'altre pilar que considero fonamental és l'AMISTAT. Amb el temps, te'n adones que la dita de: els amics es conten amb els dits d'una mà es real. No es pot fer massa contra la decepció sempre n'hi ha que creus amics i que inclòs amb els anys descobreixes que no ho eren tant, és inevitable i forma part del aprenentatge de la vida. Així que cuida i estima els teus dits de les mans. ;-)

També tot això ens porta al AMOR, per a bé o malament, és un dels pilars en els que es basa la nostra felicitat. Quan estàs en parella, bases molt percentatge de la teva felicitat en això. Quan no ho estàs o vius situacions complicades et canvia el equilibri emocional en el que tu basaves moltes de les teves emocions i actituds, per tant em de saber com tornar a equilibrar la balança. I per això necessites des del meu punt de vista totes les coses que he anomenat anteriorment. Quan vivim desenganys amorosos pensem que no podrem tornar a estimar amb la mateixa intensitat o de la mateixa manera. I es que jo crec que no ho faràs de la mateixa manera, però que t'aportarà emocions i sensacions diferents que no vol dir que no puguin ser igual o més intenses!

Jo sóc de les que creu, que la vida s'ha de viure intensament! I que s'ha d'afrontar les situacions adverses i lluitar per ser feliç! Envolteu-vos de verbs positius! Així que tots a riure, somriure i viure!

No tinc la clau, ni la raó absoluta, així que cadascú segueixi el seu camí a la seva manera, només aporto el meu punt de vista!
Fins la propera!

Reflexions

La bellesa està per tot arreu, només has d'obrir els ulls, la ment, absorbir la llum i descobriràs un món nou.

Un món que pot estar amagat si no el vols veure, però que si el descobreixes et deixarà bocabadat. 

Com de quan en quan necessitem parar, només trobar-se amb un mateix i amb el món.

Obrir l'esperit i mirar-se, observar-se i estudiar-se. I veure... que potser no ho estem fent tan malament. Posar-se al sol, disfrutar del silenci o.. del so del món, que tantes vegades ni escoltem. Respirar, olorar, escoltar, sentir... amb tots els sentits!

Gaudir del plaer d'estar on i quan vols estar. Un cop tornem a estar plens i orgullosos del camí recorregut, estem llestos per continuar. Per seguir gaudint i vivint, descobrint i sentint, estimant i valorant.

Dia de reflexions. 29/11/13 Luca (Toscana)

Fins la propera!

Disfrutar i retrobar-se

Aquests últims mesos han estat temps, de retrobar-me i lluitar, molts cops amb mi mateixa, altres amb les coses que van sorgint. Quan has d'aprendre a com tornar a gaudir, a com canviar les teves rutines i com afrontar el que et trobes, no es fàcil. Però com un dia vaig decidir que la vida s'ha de viure, aquí estic fent el meu propi camí i escrivint la meva pròpia història, on jo i només jo sóc la protagonista, i on jo vaig passant les pàgines que em porten a gaudir al màxim de tot. Viure la vida intensament (que jo considero que ho faig) té els seus avantatges i inconvenients. El problema es que pots caminar per arestes on fàcilment passes d'un estat a l'altre. Per altra banda, els moments on gaudeixo, els assaboreixo i els visc com si fossin únics.

Sempre m'ha agradat el control de les situacions i tenir les coses ben plantejades i establertes, per que m'aporta tranquil·litat i llibertat per realitzar la resta de coses. Vist que no sempre pot ser així, em mouré entre el deixar anar el que vagi sorgint (si em deixen) i no saltar-me algunes de les "meves" regles.

Pensava que a partir de setembre començaria un dels anys més complicats de la meva vida, almenys a nivell professional, ja que en un any seré doctora, així que els que estan al corrent de la meva vida, ja saben el que això implica.. Però com aquest últim any he tingut un bon entrenament, i fins ara estic molt orgullosa de mi mateixa, penso que estic curtida i preparada per afrontar-ho. Així que mirarem a l'horitzó, treballarem dur, gaudirem cada moment que es pugui i sobre tot viurem!

Tesi's time! Here we go!

Fins la propera.

Lyon la nuit!!

Com us vaig prometre... Avui els meus acompanyants i jo em visitat Lyon de nit! Si aquesta ciutat ja té encants de dia, quan s'en va el sol, es multipliquen!! No us he dit abans pero per Lyon passen dos rius el Rhône i la Saône, al mig d'ells hi ha una part important de la ciutat on estan per exemple l'ajuntament, la òpera o la plaça més gran: Bellecour. Avui només veurem la vora de la Saône, la part on dona el Vieux-Lyon, que fins ara es el barri que més m'ha agradat, es la part més antiga de la ciutat. Amb carrers estrets, amb pedres i tot d'edificis molt peculiars, i dels famosos Traboules, que un altre dia us explicaré que són.

Us intentaré explicar a través de les fotografies.

En aquesta, és un dels múltiples ponts que creuen la Saône concretament a l'alçada de l'Hotel de ville (ajuntament) i el barri que es pot veure al fons, una mica en alçada es el de la Croix- Rousse que es conegut pel barri dels canuts, que són els que treballaven amb la seda, molt famosa en aquesta ciutat.

Aquest és el segon pont que ens trobem si baixem cap al sud, ja estem a l'alçada de Bellecour que ens queda a la dreta, que com us he dit és la plaça més gran de Lyon, quasi va de riu a riu.

 I a l'esquerra tenim una vista preciosa, de la catedral Saint Jean, a tocar del riu, radere d'ella s'exten tota la vall de Fourvieres, que es pot accedir en funicular, i on es troba la Basilica de Fourvieres i com veureu a dreta el que sembla una mini tour Eiffel que no es altra cosa que una torre de comunicacions que imita la famosa obra de París. 

Per acabar si mirem al sud, un altre pont de la ciutat.

I això pel que diuen no és res... perque a principis de desembre tots aquests monuments i ponts estan super iluminats, degut a la festa de LA LUMIÉRE, la més famosa de Lyon on juguen amb la llum i els monuments per fer tot tipus d'espectacles que és clar, us explicaré passat el moment!

Espero que us hagi agradat! Fins la propera!

Intentant tornar....

Després de ja no se quant temps d'absència... intento tornar. Tornar per explicar-vos que ara de quan en quan els meus companys de viatge us explicaran cosetes d'on vaig. I que millor manera de començar que ensenyar-vos el que hi ha des de la meva finestra ;-)

Durant dos meses aquestes seran les vistes que tinc des de la meva finestra, no em puc queixar tinc una habitació força apanyada i la vista es agradable. Dos mesos que m'aportaran tot de coses desconegudes, de les que extrauré la part més positiva possible. No us enganyaré, que tret de moments en els que estic sola, i jo no hi estic acostumada, penso que també (només per 2 mesos) estaré bé ocupant-me una mica de mi mateixa. Seran temps de carregar piles per afrontar l' any que ve.. que de ben segur no serà fàcil, però el que espero poder afrontar de la millor manera possible! I com gaudeixo de gran companyia que m'ho fa tot més fàcil no en tinc cap dubte que sobreviuré a aquesta etapa!

En la pròxima entrada us explicaré una mica de la ciutat que vaig descobrir el cap de setmana passat en companyia de la meva floreta i d'una gran guia. Una ciutat molt gran amb tot de coses interessants, grans vistes, tant diürnes com nocturnes, dos rius, carrers que et fan tornar ven bé a l'època medieval, ruïnes romanes i tot de curiositats que espero poder-vos explicar!

Fins la propera!!

Después de ya no se cuánto tiempo de ausencia... intento volver. Volver para explicaros que ahora de cuando en cuando mis compañeros de viaje os contaran cositas de donde voy. Y que mejor manera de empezar que enseñaros lo que hay desde mi ventana ;-)

Durante dos meses estas serán las vistas que tengo desde mi ventana, no me puedo quejar tengo una habitación bastante apañada y la vista es agradable. Dos meses que me aportarán todo de cosas desconocidas, de las que extraeré la parte más positiva posible. No os engañaré, que quitando momentos en los que estoy sola, y yo no estoy acostumbrada, pienso que también (sólo por 2 meses) estaré bien ocupándome un poco de mí misma. Será tiempo de cargar pilas para afrontar el año que viene.. que seguro no será fácil, pero  que espero poder afrontar de la mejor manera posible! Y cómo disfruto de una gran compañía que me lo hace todo más fácil no tengo ninguna duda que sobreviviré a esta etapa!En la próxima entrada os explicaré un poco de la ciudad que descubrí el fin de semana pasado en compañía de mi floreta y de una gran guía. Una ciudad muy grande con todo de cosas interesantes, grandes vistas, tanto diurnas como nocturnas, dos ríos, calles que te hacen volver  a la época medieval, ruinas romanas y todo de curiosidades que espero poderos explicar!Hasta la próxima!

Federico García Lorca

Després d'un parell de mesos d'absència, sento no haver tingut continuïtat, torno per parlar-vos de Federico García Lorca, que no necessita cap carta de presentació. Vull escriure sobre ell arran d'una notícia que he llegit al diari el país http://cultura.elpais.com/cultura/2012/05/09/actualidad/1336592315_908655.html .

Des de ben petita sempre m'ha fascinat aquesta figura. Primer coneixent-lo a través dels seus poemes que sempre hem llegit a classe i després poc a poc sabent més d'aquest considerat el poeta espanyol més influent i popular del SXX. Les seves obres són conegudes tant en poesia con en forma teatral. Va viure tan sols 38 anys, en una ocasió va dir que ell es sentia a la vegada catòlic, comunista, anarquista, llibertari, tradicionalista i monàrquic. No es coneix amb exactitud el dia de la seva mort, es creu que el 18 de juliol de 1936 on aprofitant el moment de confusió per l'esclafit de la guerra civil, va ser fusilat per culpa d'una denúncia anònima i tot i que es va reobrir la fosa comú, mai s'ha trobat el seu cos. Va morir per ser republicà i obertament homosexual.

Doncs avui es notícia perquè s'ha descobert la identitat del seu últim amor, fet que m'ha sobtat que no es conegués fins ara. Aquest era Juan Ramírez de Lucas, que va morir fa tant sols 2 anys, sí, la diferencia d'edat entre ambdós era notable. Aquest home reconegut crític d'art va callar tota la vida aquest romanç, inclús a la posterior parella que va tenir durant 30 anys. Va conèixer al poeta a Madrid, on van mantenir una relació a esquenes de les dues families i amb la discreció del seu cercle d'amistats. Al juliol de 1936, donada la difícil situació de Federico que ja era reconegut a mig món i cada vegada més odiat per grups violents de dretes, van decidir que marxarien a Amèrica, es van acomiadar a l'estació, Juan cap a Albacete per demanar el permís dels pares (tenia 19 anys i la majoria d'edat era als 21) i Federico cap a Granada per acomiadar-se de la família. I ja sabem com va acabar la història...

Només vull posar dos poemes, el primer es un poema que s'ha trobat escrit rere una factura, que ara ja sabem a qui anava dirigit i que diu:

Aquel rubio de Albacete

vino, madre, y me miró.

¡No lo puedo mirar yo!

Aquel rubio de los trigos

hijo de la verde aurora,

alto, sólo y sin amigos

pisó mi calle a deshora.

La noche se tiñe y dora

de un delicado fulgor

¡No lo puedo mirar yo!

Aquel lindo de cintura

sentí galán sin...

sembró por mi noche obscura

su amarillo jazminero

tanto me quiere y le quiero

que mis ojos se llevó.

¡No lo puedo mirar yo!

Aquel joven de la Mancha

vino, madre, y me miró.

¡No lo puedo mirar yo!

I el segon es el meu poema preferit de Federico García Lorca. El romance de la Luna luna, que forma part de l'obra el Romancero Gitano.

La luna vino a la fragua

con su polisón de nardos.

El niño la mira, mira.

El niño la está mirando.

En el aire conmovido

mueve la luna sus brazos

y enseña, lúbrica y pura,

sus senos de duro estaño.

Huye luna, luna, luna.

Si vinieran los gitanos,

harían con tu corazón

collares y anillos blancos.

Niño, déjame que baile.

Cuando vengan los gitanos,

te encontrarán sobre el yunque

con los ojillos cerrados.

Huye luna, luna, luna,

que ya siento sus caballos.

Niño, déjame, no pises

mi blancor almidonado.

El jinete se acercaba

tocando el tambor del llano.

Dentro de la fragua el niño,

tiene los ojos cerrados.

Por el olivar venían,

bronce y sueño, los gitanos.

Las cabezas levantadas

y los ojos entornados.

Cómo canta la zumaya,

¡ay, cómo canta en el árbol!

Por el cielo va la luna

con un niño de la mano.

Dentro de la fragua lloran,

dando gritos, los gitanos.

El aire la vela, vela.

El aire la está velando.

I per acabar la frase que li diu Federico a Juan en l'última carta que s'ha trobat, datada del mateix dia de la mort, Querido Juan, es preciso que vuelvas a sonreir, per si algú ho havia deixat de fer per un segon, que no sigui així!! Busqueu el que us fagi somriure!! Fins la propera!

Después de un par de meses de ausencia, siento no haber tenido continuidad, vuelvo para hablaros de Federico García Lorca, que no necesita ninguna carta de presentación. Quiero escribir sobre él a raíz de una noticia que he leído en el diario el país
  http://cultura.elpais.com/cultura/2012/05/09/actualidad/1336592315_908655.html .
Desde muy pequeña siempre me ha fascinado esta figura. Primero conociéndolo a través de sus poemas que siempre hemos leído en clase y después poco a poco conociendo más de este considerado el poeta español más influyente y popular del *SXX. Sus obras son conocidas tanto en poesía cono en forma teatral. Vivió tan sólo 38 años, en una ocasión dijo que él se sentía a la vez católico, comunista, anarquista, libertario, tradicionalista y monárquico. No se conoce con exactitud el día de su muerte, se cree que el 18 de julio de 1936 donde aprovechando el momento de confusión por el estallido de la guerra civil, fue fusilado por culpa de una denuncia anónima y a pesar de que se reabrió la fosa común, nunca se ha encontrado su cuerpo. Murió por ser republicano y abiertamente homosexual. 
Pues hoy es noticia porque se ha descubierto la identidad de su último amor, hecho que me ha sorprendido que no se conociera hasta ahora. Este era Juan Ramírez de Lucas, que murió hace tant sólo 2 años, sí, la diferencia de edad entre ambos era notable. Este hombre reconocido crítico de arte calló toda la vida este romance, incluido a su posterior pareja que tuvo durante 30 años. Conoció al poeta en Madrid, donde mantuvieron una relación a espaldas de las dos familias y con la discreción de su círculo de amistades. En julio de 1936, dada la difícil situación de Federico que ya era reconocido en medio mundo y cada vez más odiado por grupos violentos de derechas, decidieron que se marcharían a América, se despidieron a la estación, Juan hacia Albacete para pedir el permiso de los padres (tenía 19 años y la mayoría de edad era a los 21) y Federico hacia Granada para despedirse de la familia. Y ya sabemos como acabó la historia...
Sólo quiero poner dos poemas, el primero, uno que se ha encontrado escrito detrás de una factura, que ara ya sabemos para quien iba dirigido y que dice:

Aquel rubio de Albacete

vino, madre, y me miró.

¡No lo puedo mirar yo!

Aquel rubio de los trigos

hijo de la verde aurora,

alto, sólo y sin amigos

pisó mi calle a deshora.

La noche se tiñe y dora

de un delicado fulgor

¡No lo puedo mirar yo!

Aquel lindo de cintura

sentí galán sin...

sembró por mi noche obscura

su amarillo jazminero

tanto me quiere y le quiero

que mis ojos se llevó.

¡No lo puedo mirar yo!

Aquel joven de la Mancha

vino, madre, y me miró.

¡No lo puedo mirar yo!

Y el segundo es mi favorito, el romance de la Luna luna, que forma parte de la obra el Romancero Gitano.

La luna vino a la fragua

con su polisón de nardos.

El niño la mira, mira.

El niño la está mirando.

En el aire conmovido

mueve la luna sus brazos

y enseña, lúbrica y pura,

sus senos de duro estaño.

Huye luna, luna, luna.

Si vinieran los gitanos,

harían con tu corazón

collares y anillos blancos.

Niño, déjame que baile.

Cuando vengan los gitanos,

te encontrarán sobre el yunque

con los ojillos cerrados.

Huye luna, luna, luna,

que ya siento sus caballos.

Niño, déjame, no pises

mi blancor almidonado.

El jinete se acercaba

tocando el tambor del llano.

Dentro de la fragua el niño,

tiene los ojos cerrados.

Por el olivar venían,

bronce y sueño, los gitanos.

Las cabezas levantadas

y los ojos entornados.

Cómo canta la zumaya,

¡ay, cómo canta en el árbol!

Por el cielo va la luna

con un niño de la mano.

Dentro de la fragua lloran,

dando gritos, los gitanos.

El aire la vela, vela.

El aire la está velando.

Y para acabar la frase que le dice Federico a Juan en su última carta que se ha encontrado, datada del mismo día de su muerte, Querido Juan, es preciso que vuelvas a sonreir, por si alguien lo había dejado de hacer un segundo, que no se así!! Buscar lo que os haga sonreir! Hasta la próxima! 

Chico & Rita

Després d'uns dies sense escriure.. masses coses en aquest cap, els que em coneixen ja saben que havia d'escriure aquesta entrada. Per als que no ho sapigueu aquest diumenge s'entreguen els Oscars de la Acadèmia de Hollywood on Chico & Rita està nominada com a millor pel·lícula d'animació. Perque mereix guanyar-lo m'ho guardo per al final.

Fa un parell de setmanes que TV3 la va passar en primícia, i es on vaig tenir l'oportunitat de disfrutar-la. És un film dirigit per Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando, que té lloc entre Cuba i EEUU durant els anys 40, narra la història d'amor entre un pianista Chico i una cantant, Rita. 

Qui conegui l'obra de Javier Mariscal, tothom s'enrecorda de Cobi, mascota de Barcelona '92, la podrà perfectament reconèixer en aquesta pel·lícula, fins i tot en les lletres. El dissenyador explica que realment només va poder plasmar el seu estil en un moment en que el protagonista té un somni.. i és allí on l'omple del seu món de fantasia. 

Com a curiositat tècniques que a mi m'han cridat l'atenció, per exemple el fet que totes les seqüències van ser rodades amb actors reals, prèviament a ser dibuixades, segons els directors, així es podia calcular més acuradament el tempo de les escenes. Si ja m'imaginava que dibuixar la pel·lícula havia costat temps, no era conscient de tota aquesta preparació prèvia. També es clar, Mariscal explica que va haver de documentar-se molt per poder omplir-la de detalls que concordessin amb l'època on té lloc. També es veu que els actors principals tenien un altre aspecte, i que poc a poc van anar perfilant els personatges finals.

Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció són els cartells del film, aquesta entrada comença amb dues fotografies, la de l'esquerra és la que més hauran vist i és amb la que s'ha promocionat Chico & Rita arreu d'Espanya i Europa. A la dreta, podem veure el cartell americà, on es treu la part més sensual dels personatges i es centra amb Rita ballant i amb Chico en un segon pla. A mi em sembla curiós, que en el pais que nosaltres tenim per el del tot permés, s'hagin de cuidar tant les formes, però ben segur que tenen uns bons assessors de marketing.

Perquè hauria de guanyar l'Oscar? per moltes raons... 

Per la música, per aquest gran homenatge que li fan a Bebo Valdés, gran pianista, director d'orquestra, compositor i arreglista. Encara que no està basada en la seva vida, el personatge principal si té els seus trets i durant tot el film sona la seva música. 

Per com han reflectit els moviments, per que Rita mou les caderes com una autèntica cubana.

Per com ens submergeixen en els anys 40, tant amb l'estil, com amb la música, no te'n adones i fas un viatge cap a dins dels escenaris on té lloc.

Per l'encert en l'aparició de la gran Estrella Morente al final de la història, per que és una fantàstica manera d'unir Cuba amb Europa, fins i tot podem veure el Liceu o el Palau de la música.

Per moltes altres coses que ara no em venen al cap, recomano a tothom que disfruti d'aquesta pel·lícula d'animació per adults. I com diu Mariscal que tot això dels Oscars es comèdia i d'això en deu saber molt Fernanto Trueba que ja va recollir un Oscar per Belle Epoque, espero que disfrutin del moment que els hi proporciona Chico& Rita i que aquesta pel·lícula, com diuen els directors, made in Barcelona, arribi al màxim de públic possible! I si poden guanyar-lo millor que millor, estarem pendents diumenge!

Fins la propera!

Despues de unos días sin escribir... demasiadas cosas en esta cabeza, los que me conocen ya saben que tenia que escribir esta entrada. Para los que no lo sepan este domingo se entregan los Oscars de la academia de Hollywood donde Chico & Rita está nominada a mejor película de animación. Porque merece ganarlo, me lo guardo hasta el final.

Hace un par de semanas que TV3 la pasó en primícia y és donde tuve la oportunidad de disfrutarla. Es un film dirigido por Fernando Trueba, Javier Mariscal y Tono Errando, que tiene lugar entre Cuba y EEUU durante los años 40, narra la historia de amor entre un pianista Chico y una cantante, Rita. 

Quien conozca la obra de Javier Mariscal, todo el mundo se acuerda de Cobi, mascota de Barcelona '92, la podrá reconocer perfectamente en esta película, hasta en la forma de las letras. El diseñador explica que realmente solo pudo plasmar su estilo en un momento en el que el protagonista tiene un sueño y és allí donde lo llena de su mundo de fantasía. 

Como curiosidades técnicas que me han llamado la atención, por ejemplo el hecho que todas las secuencias fueron grabadas con actores reales, antes de ser dibujadas, segun los directores, así se podia calcular mejor el tempo de las escenas. Si ya imaginaba que dibujar la película habia costado mucho tiempo, no era consciente de tota esta preparación previa. También Mariscal explica que tuvo que documentarse mucho para poder llenarla de detalles que concordaran con la época donde tiene lugar. Además por lo visto los actores principales tenian otro aspecto, que poco a poco se fue perfilando hasta los personajes finales. 

Otra cosa que llama la atención son los carteles del film, esta entrada empieza con dos fotografias, a la izquierda es que más habreis visto,que ha serbido para promocionar  Chico & Rita por España y Europa. A la derecha, podemos ver el cartel americano, donde se ha borrado al parte más sensual de los personages y se centra en Rita bailando y Chico en un segundo plano. A mi modo de ver, es curioso, como el país que tenemos por el de todo permitido, se tengan que cuidar tanto las formas, pero seguro tienen unos buenos asesores de marqueting. 

Porque debería ganar el Oscar? Por muchas razones...

Por la música, por este gran homenaje a Bebo Valdés, gran pianista, director de orquestra, compositor y arreglista. Aunque no esté basada en su vida, el personaje principal si tiene sus rasgos y su música suena durante todo el film.

Por como han plasmados los movimientos, porque Rita mueve las caderas como una auténtica cubana.

Por como nos submergen en los años 40, tanto en el estilo, como en la música, no te das cuenta y viajas dentro de los escenarios donde tiene lugar.

Por el acierto en la aparición de la gran Estrella Morente al final de la historia, porque es una fantástica manera de unir Cuba con Europa, hasta podemos ver el Liceu o el Palau de la música.

Por muchas otras cosas que ahora no me vienen a la cabeza, recomiendo a todo el mundo que disfrute de esta película de animación para adultos. I como dice Mariscal que todo esto de los Oscars es una comedia, y de esto debe saber Fernando Trueba que ya recogió uno por Belle Epoque, espero que disfruten del momento que les proporciona Chico& Rita y que esta película, como dicen los directores, made in Barcelona, llegue al máximo de público posible! Y si puede ser que lo ganen, mejor que mejor!

Hasta la próxima!